El temps i la teràpia psicoanalítica

El temps i la teràpia psicoanalítica

El meu plantejament és reflexionar des de la experiència pròpia com a psicoanalista i  psicoterapeuta sobre el tractament   amb pacients que porten una trajectòria superior a quatre anys en procés de teràpia i que han assistit de forma regular un cop per setmana,  i en una evolució progressiva a visites quinzenals i fins i tot mensuals. Porto més de vint  anys atenen a adults, i desprès de tot aquest temps el pensar sobre el que pot significar un tractament de llarg recorregut, comporta per a mi mateixa una  revisió i un replantejament sobre el que es la intervenció en psicoteràpia.

Vull valorar i agrair també els intercanvis i les reflexions que mantenim   amb els meus col·legues del  grup de Kairós durant les trobades setmanals que realitzem. I evidentment, també als meus pacients.

No intento parlar de trastorns concrets i que per la seva gravetat o cronicitat necessiten d’un suport  i que per tant comporten una llarga   intervenció en el temps.

Senyalar que queda emmarcat en el treball amb adults, ja que els nens queden supeditats al desig dels pares.

Des de la posició del pacient  vull reflexionar sobre les raons per les que un subjecte manté un vincle terapèutic tot hi en principi, haver resolt i compres, descobert i assimilat, els aspectes centrals de les seves vivències emocionals i relacionals, així com una dissolució del símptoma en la seva essència , es a dir, el patiment suportable, no incòmode o  bé que hagi  desaparegut.

Quan una persona decideix consultar ,ha realitzat ja tot un camí personal per a donar el pas : bé es per iniciativa pròpia i quan contacta ho fa sense que ningú ho sàpiga, venen sense cap referència , en silenci per al seu  mon exterior . D’altres han parlat amb algú conegut i/o amic que els dirigeix cap el professional del que tenen referències. D’altres és a traves d’un altre professional que els adreça específicament... I de tant en tant , però en  pocs casos, la demanda passa per la recerca  en concret d’una psicoanalista o bé d’una  psicòloga d’ orientació dinàmica. Si es així, bé son professionals del sector que coneixen les diferents orientacions, o bé persones que saben d’altres que s’han analitzat. Finalment  queden les que busquen una orientació contrària a la experiència terapèutica  que no els ha portat a una millora suficient, i que per tant tenen un major  coneixement el tema .Per tant el que vull remarcar es que independentment de la posició i orientació del terapeuta ,la majoria de les persones que consulten el que desitgen fonamentalment es trobar-se millor.

Normalment, és posteriorment quan es fa el “l’encuadre” i es treballa la demanda, que la persona pregunta com es fa el treball terapèutic i el professional explica de quina manera es porta a terme.

Es obvi que aquest és el primer pas pel qual les  persones consulten : el dolor psíquic, l’angoixa, el bloqueig en poder prendre decisions , les dificultats relacionals amb els altres , el malestar dipositat en el cos a traves de malalties freqüents, els pensaments recurrents i sense sortides.....i de fet la majoria dels pacients un cop el símptoma remet finalitzen el tractament. Considero que aquest fet es del tot lògic i evident , i tenint en compte a més que tal com es el ritme actual de vida, el temps de dedicació, el cost econòmic que comporta i la necessitat de canvi ràpid en el que estem immersos  socialment porta a entendre i justifica que habitualment  sigui així.

Ara bé, més enllà del símptoma, hi ha persones que desitgen aprofundir , comprendre, i revisar a fons el que  ha estat i és  la seva vida. Parlarien llavors d’un anàlisi fins el final. I quin es el final?

Centrant-me en el fet dels tractaments de llarga durada, vull parlar d’un primer aspecte observat, i per a mi força comú i habitual,i és que sovint son persones que en  el seu entorn proper hi ha , o hi ha hagut algun familiar que ha patit un trastorn psiquiàtric o psicològic que ha afectat de forma evident la seva vida. La por de doble raser, per una banda, la possibilitat de desencadenar lo mateix o tenir lo mateix es un fantasma que sovint planeja. I d’altra banda l’ intent mai aconseguit de diferenciar-se del tot d’allò que han viscut . Quedar atrapats entre “soc o no soc com aquell” ?.  La teràpia com un espai de protecció? De seguretat? De prevenció?

Quina seria la forma de trencar aquesta fantasia de protecció que pot aparèixer en aquestes situacions? Es possible? Com espantar al fantasma de la incertesa quan en aquests casos està tan a prop de ser real? Aquet fet, podria portar a pensar que “enlentiria” , “ralentitzaria” el final d’un tractament?. Assumir la incertesa: que tot no ho podem controlar, que tot no ho podem saber, que no hi ha vacunes,  crec que és un pas mes laboriós per aquests casos a on la amenaça de la malaltia psíquica està o ha estat molt més propera per a ells.

I ara, pensant en nosaltres, els terapeutes, i en les raons per les quals cada un de nosaltres ens embranquem en assolir el coneixement del que és un subjecte, en el treball de teràpia i en el que significa per a cada un de nosaltres a nivell personal. En la nostra pròpia història. Penso que la gran majoria dels professionals del nostre àmbit també durant un període de la seva vida han viscut situacions personals desconcertants i/o doloroses; i que entren en la formació ja que els ha determinat fins al punt d’ intentar entendre des de l’angle del coneixement; i que han fet d’això el motiu de la seva vida professional. Tant per saber com per  comprendre. I per efecte,   intentar reparar , ajudar o cuidar a altres en situacions similars  de patiment psíquic.

Es evident que també hi podem haver altres raons que no passin sols per lo traumàtic:  la identificació positiva amb persones o ideals, o simplement d’atzar.

Potser aquests dos aspectes podrien estar inter relacionats ???

Aspectes identificadors en comú , que vinculen als dos com un llaç invisible? El terapeuta protector del pacient temorós? I cada un ubicat en una posició fantasmàtica que es complementa? Que s’entrellaça inconscientment prolongant el procés ?. A la vegada el que permet entendre empàticament a l’altre podria convertir-se en   una trampa?  No cal dir que es imprescindible està atén a aquest possible fet . Tanmateix,  es necessari saber donar temps al pacient i entendre de les seves dificultats. Crec que aquesta situació complica i pot prolongar el temps de teràpia. I evidentment des del costat de l’analista, haver passat per un procés d’anàlisi personal que el porti a saber sobre el seu sofriment i també de les seves limitacions.

Ara bé , poden haver altres raons. Penso  que dintre del  procés,  la teràpia pot evolucionar fins a prendre significats nous, es a dir un espai propi, de reflexió , de cura personal, un espai on pensar en sí mateix, lliurement , per aprofundir en l’ auto coneixement, on expressar dubtes, interrogants , amb un professional que el pot ajudar a avançar més enllà del que podria fer-se en una relació personal. La veritat es que  em sembla una possibilitat probable, i pensant en més d’un pacient, la realitat m’ho confirma. També aquest procés tindria a veure amb tots els canvis que tenen a veure amb la evolució de la  vida :aparellar-se, tenir fills, canvis de feina , morts de persones properes...

Però, i perquè uns sí i d’altres no? Apareix aquí un altre factor que crec que cal senyalar i també la experiència d’aquest anys m’hi fa pensar: sovint son persones que estan soles. En el sentit real de la paraula. No tenir a ningú amb qui realment es pugui contrastar pensaments o reflexions . I això passa. I si en un moment donat han hagut de consultar per que han patit psíquicament i ho han pogut afrontar positivament , la  bona experiència els  porta a recórrer  de nou quan els hi cal.

Resta parlar del que seria el final d’un anàlisi. Serien  dos els aspectes  a reflexionar i que es poden donar en el  procés d’anàlisi d’una persona. D’una banda tot el que es refereix a la comprensió de la pròpia historia relacional i  vincular, experiències viscudes, figures principals, fets que ens han ferit o afectat, el relat de la nostra vida des de una mirada adulta, sortint de les dependencies, fantasies i desitjos de la infància. “Historitzar-se”. “Rellegir-se”.Donar pas a un descobriment de la pròpia vida sense por. Recordar i reconstruir.

I d’altra banda tot el que comporta el aspectes emocionals, els sentiments, les sensacions que estan relacionades amb aquest relat d’un mateix. I es dibuixa de nou la percepció de la  soledat;  ara  des del punt de vista existencial. No des del fet de  tenir persones al voltant, o de tenir  companyia, o de ser estimats. Parlo de la  soledat que té a veure amb una vivència interna real, primària , inabordable. De fet estem sols,i el nostre cos , que és el que ens dona un sentit d’existència i de vida, de que som, és  a l’hora el gran límit. No ens podem fondre amb l’Altre. Bé , hi ha moments... un seria durant  l’acte sexual és on estem més a prop de aconseguir aquesta il·lusió... ser un , la cumplitut... ,i l’altre moment : la mare porta al seu bebè a la panxa i son un; durant un temps, la plenitud ...

Però hem d’assumir que és així. Aquest procés, que crec que la majoria de les persones anem descobrint al llarg de la vida i també dintre de l’ anàlisi, pot ser a moments dificultós. Com gestionar-ho? Jo crec que és la paraula el que fa vincle, la que ens acompanya cap els altres, la que fa un llaç amb el de fora, i que omple i satisfà i dona sentit a aquest buit. 

Potser no tothom arriba a tancar el procés, i pot ser no es necessari tampoc. Crec que aquesta realitat te a veure amb quelcom que va més enllà de les paraules perquè també es una experiència emocional  i del sentir. Pot ser una vivència dolorosa i també alliberadora, i posteriorment de tranquil·litat i serenitat. Certa pèrdua de la ingenuïtat i una  intensa sensació de vida . Consciència de vida.

I doncs, que podria tenir a veure amb la durada, amb el temps, en l’anàlisi? Crec que molt . assumir aquesta realitat existencial, és d’una complexitat a l’hora subtil i profunda. Quan som nens tenim , si tot va bé, als pares que ens donen la seguretat de Tot , de que estan , de que poden tot, de que omplen tots els buits, totes les preguntes, tots els espai de dubte, de pors, de risc. Desprès anem veien que a cosa no és així, que ells també es pregunten, que també s’equivoquen, que no ho poden tot. Els qüestionem, i els referents infantils trontollen, cauen. Per sort. I poc a poc es va construint un nou subjecte, únic.

Llavors, per les raons que siguin, una persona entra en anàlisi. Cada una d’elles per les seves raons. Per les seves ferides. Cada una d’elles amb el desig de deixar de patir psíquicament.

 I algunes d’elles van més enllà. Més enllà del patiment. Buscant les seves  respostes. L’analista acompanya. I el pacient el col·loca transferencialment en  un lloc que te a veure  amb les primeres relacions paternals. I això és necessari dins del procés.  No suficient. Tots sabem que cal diluir, anar més enllà que  ocupar aquest lloc.

En Freud parlava de la roca de la castració , altres  de que en un final d’anàlisi la identificació a  l’analista no seria la manera més elegant de acabar... o bé el que deia en Lacan, trobar quins son els significants que han determinat al subjecte de manera inconscient , travessar  el fantasma.

I bé, que queda per dir: potser que el que és inqüestionable, és saber qui és un com a terapeuta i analista , i com es col·loca davant del pacient. Saber escoltar la demanda i donar pas a que pugui aparèixer el desig del subjecte durant el procés. Fins a on és pugui arribar. Fins a on es vulgui arribar. Duri molt o duri poc.

I justament donar aquest pas, arribar a aquest punt no té horari. No te temps. Cada un de nosaltres té el seu temps. Cal saber esperar al pacient . Ser pacient .

Penso que cal saber detectar en quin moment estan cada un dels nostres pacients que es troben en tractament des de fa molt temps, i de les seves raons úniques que fan que continuïn assistint a teràpia. Per honestedat amb ells. Per la nostra ètica professional. I cal parlar-ho. Nombrar-ho. Saber i que sàpiguen  quin és el lloc actual  que ocupem per a ells.

Cadascú té el seu temps.

Barcelona, 26 Febrer 2011

Isabel Mercadé